Patrimoni

in

Ciutat Vella: un patrimoni sota l’amenaça de la piqueta i l’oblit
Sovint la ciutat ha estat pensada únicament com un espai funcional: on residir, treballar, circular,… tanmateix una ciutat és molt més que això: és un espai format per sediments de memòria que la fan un espai habitable i reconeixible, tot permetent un continu diàleg entre present i passat.

Sota la capa d’un fals progressisme, les polítiques públiques de defensa del patrimoni, més que incentivar aquest diàleg han servit per separar allò que mereixia ser “salvat” d’allò que podia ser enderrocat, emprant els criteris estètics i polítics vigents. La nostra voluntat en aquest text no és fer una defensa del conservacionisme a ultrança, sinó qüestionar l’orientació hegemònica en aquestes polítiques, i denunciar la destrucció patrimonial que s’ha realitzat i continua amenaçant el conjunt de barris que formen Ciutat Vella.
 
Barcelona compta amb importants actius patrimonials, i Ciutat Vella és la zona de que concentra un major nombre d’aquests elements com a conseqüència del fet que fins l’enderroc de les muralles (1859), la planta de Ciutat Vella coincidia amb la Ciutat. Malauradament, des de la creació de la “Ciutat Nova” i coincidint amb la fugida de les classes benestants, Ciutat Vella entrarà en un procés d’oblit institucional, que afavorirà la degradació i posterior destrucció d’una part important del patrimoni material i immaterial [1] de la ciutat, especialment d’aquell connectat amb la història de les classes populars.
 
Destruccions de llarga durada
Aquesta destrucció s’inicia amb l’obertura de la Via Laietana (1909) que va suposar una cicatriu en la trama urbana del casc antic, donant lloc a la invenció i posterior monumentalització del Barri Gòtic (1911-1965), més en concordança amb els gustos estètics i ideològics dels arquitectes municipals Agustí Duran i Sanpere Adolf Florensa, que amb la realitat històrica medieval i moderna de la zona. Així mateix, dins el clima cultural i polític (primera meitat del segle XX) s’optà per restaurar aquelles edificacions que entroncaven amb el passat medieval de la ciutat (Hospital de la Santa Creu i Sant Pau del Camp) mentre eren menystigudes la resta especialment les construccions del segle XVIII i XIX.
 
La destrucció patrimonial, s’agreujà amb els bombardejos de la guerra civil que van destruir ‘un important nombre d’illes de casa, especialment al Raval i a la Plaça de la Catedral, el que permetria la realització d’intervencions urbanístiques posteriors (obertura de l’Avinguda Drassanes i Francesc Cambó). L’arribada del franquisme va suposar la destrucció de bona part del patrimoni popular (ateneus, sindicats, associacions,…) així com una política de desinversió que va suposar la degradació del parc edificat i el malversament dels antics equipaments assistencials convertits en magatzems, despatxos o tallers (Casa de la Caritat, Convent dels Àngels,…).
 
Hom podria suposar que l’arribada dels ajuntaments democràtics hauria suposat un canvi d’orientació en les polítiques patrimonials, especialment en referència al patrimoni de les classes populars. Tanmateix, la realitat ha estat força diferent. La política patrimonial a Ciutat Vella continua basant-se en criteris estrictament monumentalistes hereus del noucentisme (rehabilitació del Palau Güell, Convent de Sant Agustí i de la Casa de la Caritat, Convent dels Àngels-tot i que parcialment enderrocades) mentre el patrimoni industrial, el patrimoni agrícola i els habitatges obrers no han estat considerats objecte d’atenció. Així doncs, tal i com mostra el Catàleg de la Destrucció del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic del Centre Històric de Barcelona, l’aprovació dels Plans de Reforma Interior, dels Plans Especials i les seves succesives modificacions, han suposat l’enderroc total o parcial de més de 97 edificis d’interès històric, molts d’ells descatalogats ad hoc, o fins i tot, protegits en el PERI original, com fou el cas de la Casa Buxeres al Raval.
 
Un patrimoni indefens
Les polítiques urbanístiques de l’Ajuntament han afavorit més l’enderroc que la rehabilitació, que a Ciutat Vella ha tingut un caràcter testimonial, més enllà dels conjunts monumentals. Així doncs, a més de les polítiques d’afectació, l’Ajuntament ha emprat a bastament el recurs a la descatalogació i les valoracions (en la majoria de casos, força subjectives) de runa econòmica (és a dir la consideració que el cost de la rehabilitació és superior al 50% del valor total de l’edifici) a fi i efecte de sancionar la destrucció patrimonial. Aquest fet ha provocat una situació d’indefensió del patrimoni que encara avui en dia s’arrossega, tal i com reflecteix el cas de l’Hotel del Palau de la Música.
 
Aquesta política ha estat objecte de crítica per entitats (Veïns en defensa de Barcelona Vella, SOS Monuments) sensibilitzades per la salvaguarda del patrimoni, així com d’associacions veïnals. Tanmateix, la resposta dels poders públics a les veus crítiques ha estat especialment perversa: adduint que aquestes responien a criteris pintorequistes i nostàlgics de persones que no vivien als barris afectats per la destrucció i que avantposaven la conservació d’edificis vells a la millora de les condicions de vida dels residents.
 
Nogensmenys, aquest és únicament un dels molts aspectes de la destrucció patrimonial a Ciutat Vella. Barris com el Raval o Sant Pere, compten amb un important patrimoni industrial (i agrícola en el cas del Raval) connectat als inicis de la industrialització de Barcelona que no ha estat objecte de protecció eficient. Aquest han estats menystinguts, optant per polítiques d’enderroc, que en alguns casos només salvaven un element singular (una xemaneia o una façana de fàbrica, en un edifici convertit en aparcament,…) Un altre element que cal tenir en compte alhora de tractar el patrimoni, és la trama urbana de Ciutat Vella, medieval en el cas del Casc Antic i el barri Gòtic, barroca en el cas de la Barceloneta i fruït de l’antiga parcel·lació agrícola i els camins d’accés a la Ciutat en el cas del Raval. En la majoria d’intervencions realitzades aquesta trama urbana ha estat objecte de preservació, i tret d’algunes polítiques d’esponjament reixides, especialment en la etapa anterior a l’aprovació dels PERIS, en molts casos s’ha alterat substantivament la trama urbana existent, en benefici d’un suposat assolellament, tal i com és patent en el barri de Santa Caterina. Finalment, cal tenir en compte la desconsideració que l’habitatge popular (ja fossin les cases fàbrica, els edificis del carrer Robadors, els habitatges de la Barceloneta) en les polítiques de protecció patrimonial.
 
Valoratizar el patrimoni immaterial
Tanmateix, no podíem finalitzar el nostre diagnòstic sense fer referència explícita al patrimoni immaterial de les classes populars. Ciutat Vella, ha estat l’escenari central de l’efervescència social i política que desde mitjans del segle XIX fins a 1939 va situar a Barcelona al capdavant de les lluites socials: ateneus, sindicats, cooperatives, societats corals,… la majoria dels quals van ser clausurats sota la dictadura franquista. Alhora, fou també especialment al sud dels barris del Raval i Gòtic una zona d’oci bohemi (cabarets, cafès-concert, meubles,…) dels quals avui en dia només queda el seu reflex literari. Finalment, continua siguent un pou de memòria col·lectiva d’aquestes formes de vida popular, que està en perill d’extingir-se a mesura que les persones que la contenen vagin despareixent.
 
Davant d’això exigim:
 

  • Crear una oficina de defensa del patrimoni de Ciutat Vella [2] construïda per experts acadèmics (historiadors, arquitectes, antropòlegs,…) i entitats del teixit associatiu i veïnal, els informes de la qual hauran de ser vinculants pel Districte. Aquesta oficina tindrà com a funcions:
     
  • La creació d’un catàleg del patrimoni arquitectònic, agrícola, industrial i popular (incloent l’habitatge popular i obrer ) de Ciutat Vella
     
  • La creació d’un catàleg del patrimoni immaterial de Ciutat Vella que inclogui (formes associatives, festes i tradicions populars) que hauran de ser objecte d’especial protecció.
     
  • Elaboració d’un diagnòstic pormenaritzat d’aquells factors que amenacen el patrimoni de Ciutat Vella en les seves vessants material i immaterial (turistificació, proliferació hotelera, substitució de residents i activitats,…)
     
  • Creació de centres d’interpretació de la història i memòria de les classes populars, adreçats a les escoles i la ciutadania en general.
     

D’altra banda, respecte a l’actuació de l’Ajuntament al districte demanem que:

  • L’Ajuntament haurà de fer-se càrrec de la rehabilitació dels bens immobiliaris de propietat municipal i aquesta mesura s’haurà de realitzar amb caràcter d’urgència, donat l’estat de degradació avaçada d’alguns d’aquests elements i dotar aquells elements en desús.
     
  • Augmentar les ajudes a la rehabilitació d’edificis, mantenint els drets dels llogaters en cas que m’hi hagin.
     
  • Dotar de més recursos i visibilitat a l’Arxiu Històric de Ciutat Vella, impulsar un banc de la memòria oral del districte com a instrument per a la construcció de relats i visions compartides sobre les formes de vida popular a la ciutat. En aquest sentit, s’aconsella la participació d’escoles d’adults, casals d’avis, casals, associacions culturals, polítiques i veïnals en la seva elaboració.
     
  • Aplicació de la legislació vigent per obligar al bon manteniment dels edificis antics. Declarar-los en estat ruïnós només en aquells casos de ruïna tècnica, i exigir una supervisió molt acurada de les declaracions de ruïna econòmica, en tant que aquesta ha estat sovint emprada com a subterfugi per facilitar l’enderroc.
     
  • Aturar la política de descatalogació, en tant que aquesta és una de les fonts de destrucció patrimonial. En aquest sentit, es demana que aquells edificis que han estat descatalogats i encara continuin dempeus tornin a ésser recatalogats.
     
  • Modificació o revisió de les ordenances urbanístiques per impedir la destrucció de la trama urbana històrica per aconseguir que antigues finques quedin en línea.
     
  • Revisió i ampliació del Catàleg de patrimoni per incloure, edificis, trames urbanístiques i conjunts, de manera que es preservi el teixit antic i no només els edificis singulars

 
Espai Social Magdalenes

[1] La convenció de la UNESCO per la salvaguarda del Patrimoni cultural i immaterial (Paris, 17 d’octubre de 2003) el defineix com: “els usos, les representacions, les expressions,els coneixements i les tècniques —juntament amb els instruments, els objectes, els artefactes i els espais culturals que els són inherents— que les comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet d’una generació a l’altra, és recreat constantment per les comunitats i els grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa i la seva història, la qual cosa els infon un sentiment d’identitat i continuïtat i contribueix, per tant, a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana”

[2] Al PAD 2004-2007 es proposava la creació d’una Comissió de qualitat i patrimoni de Ciutat Vella formada per experts i tècnics municipals “per valorar la idoneïtat dels enderrocs i vetllar per què les noves construccions i rehabilitacions integrals mantinguin un criteri estètic i harmònic amb el seu entorn” no tenim constància de que aquesta comissió s’hagi mai formalitzat. Al PAD 2007-2009 es proposava la creació d’una oficina de Patrimoni, però aquest cop formada per tècnics museístics i personal administratiu, sense tornar a tenir en compte la participació ciutadana. A més a més, es proposa la creació d’aquesta oficina dins la societat mixta Foment de Ciutat Vella, una dels principals responsables de la política d’enderrocs i destrucció del patrimoni de Ciutat Vella. Considerem que mentre Foment de Ciutat Vella no esdevingui un instrument públic-comunitari, participat per la ciutadania, aquesta oficina ha de romandre independent de Foment per assegurar la seva neutralitat.